Quan l’amor s’imposa a tots els obstacles

Introducció

Què faries si, després de perdre la teva mare, trobessis una caixa amb quasi 600 cartes apassionades que expliquen un enamorament absolutament fora de seny?. Això és exactament el que li va passar a Care Santos. L’autora mataronina va saber des de sempre que havia d’escriure aquesta història, l’autèntica relació d’amor dels seus pares, l’Antonio i la Claudia. Aquesta correspondència, que va creuar l’Espanya dels anys 50 entre Sevilla i Mataró, va ser un tresor personal que confirma que l’amor, fins i tot quan passa, ho justifica tot.

«Vaig néixer per escriure aquest llibre»

Qui és la Care Santos.

Care Santos va néixer a Mataró (Barcelona) l’any 1970. Va començar a escriure als 8 anys i des de llavors no ha deixat de fer-ho ni un sol dia de la seva vida, tant en català com en castellà. Va estudiar Dret i Filologia, va treballar al desaparegut Diari de Barcelona i en diferents mitjans de comunicació. Als 25 anys va publicar el seu primer llibre. Des de llavors, ha publicat catorze novel·les, sis llibres de relats i una nombrosa obra per a lectors joves, entre la qual destaca la saga formada per Mentida, Veritat, Por, Ben i Els Medina (Edebé) que ha seduït a milers de lectors, i l’ha convertida en una de les autores més llegides del nostre país. La seva obra ha estat traduïda a 23 idiomes i també adaptada a la televisió (Habitacions tancades, TV3 i TVE). El 2014 va guanyar el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull amb la novel·la Desig de xocolata i el 2017 el Premio Nadal amb Media vida. També ha obtingut importants guardons en el camp de la literatura per a joves. Col·labora habitualment amb El Periódico i amb d’altres mitjans de comunicació i de tant en tant imparteix cursos d’escriptura creativa. El 2020 l’Ajuntament d’Alcalá de Henares li va concedir el prestigiós Premi Cervantes Chico pel conjunt de la seva trajectòria.

Sinopsi

L’amor que passa és una novel·la sense ficció que reconstrueix la història d’amor d’Antonio Santos, un jove sevillà, i Claudia Torres (que inicialment usava el pseudònim “Maribel”), una noia mataronina. La seva relació neix a través de la correspondència postal durant la dècada dels 50. Antonio, que rep més de 500 cartes gràcies a un anunci posat per unes exnòvies com a venjança, selecciona Claudina gairebé per atzar. Durant mesos, intercanvien cartes que descriuen un enamorament intens i ràpid, malgrat els més de mil quilòmetres i les grans diferències culturals que els separen. La història culmina amb la decisió d’Antonio d’emigrar definitivament a Catalunya per estar amb la seva estimada, una història descoberta i narrada per la seva filla, Care Santos, després de la mort de la seva mare.

Anàlisi

Personatges

Els dos protagonistes, Antonio i Claudina, representen mons oposats que es troben a través de la passió epistolar. Antonio Santos és un home de Sevilla, amb una vocació literària ferma i una gran capacitat de seducció verbal. Es descriu a si mateix com a lleig, però el seu enginy i la seva “labia” són innegables, confessant haver tingut fins a 50 novies abans de Claudina. És un home impulsiu que s’enamora “fora de seny” i es converteix en un emigrant per amor, deixant enrere els seus somnis de ser escriptor a Sevilla per esdevenir finalment metge a Mataró.

Claudina Torres és una jove mataronina (de Mataró) que es mostra “molt seriosa” i “arisca”, però amb un desig profund d’escapar de la vida prosaica dels negocis familiars. Inicialment, s’amaga darrere el nom de Maribel. Malgrat ser molt desitjada i tenir molts pretendents, ella busca un home que sigui l’antítesi dels homes de la seva casa. La seva mare (la “Pujolà”) és un personatge fort que s’oposa a la relació amb un andalús, però acaba cedint davant l’empenta de la seva filla i la tenacitat d’Antonio.

Trama i Estructura

L’estructura del llibre és complexa i reflecteix el funcionament de la memòria. Comença amb l’arribada d’Antonio a l’Estació de França de Barcelona el desembre de 1955, un punt d’inflexió crucial, abans de fer flashbacks constants per revelar el procés d’enamorament a través de les cartes que van des de 1954 a 1956. La narració, en primera persona, es nodreix directament dels fragments de la correspondència i d’altres documents familiars (diaris, notes). L’autora intervé constantment per contextualitzar i reflexionar sobre l’herència emocional rebuda. Care Santos admet que l’ofici de novel·lista ha estat imprescindible per tal de podar el material sensible i evitar que la història es tornés “pesada” o “carrinclona”.

Estil i Temes

L’estil de Care Santos és fluid i capaç de capturar la bogeria dels inicis amorosos. El to íntim i personal de la narració es barreja amb l’humor que desprèn la pròpia història, com l’anècdota de les bessones venjatives.

Un dels temes més destacats és el xoc de cultures i la migració. L’enorme distància entre la Sevilla “tancada i provinciana” i el cosmopolitisme incipient de Barcelona i Mataró, tant geogràfica com culturalment, és constant. Aquesta diferència s’exemplifica en la gastronomia (el gazpatxo, les escudelles, la pringá) i en les tradicions catalanes que desconcertaven Antonio (com ara els Pastorets, un espectacle de cinc hores en català del Ramon Pàmies).

Un altre tema essencial és la vocació literària no realitzada d’Antonio Santos. Antonio va somiar amb ser escriptor, fins i tot va tenir novel·les inèdites i va guanyar premis de poesia, i la seva filla reconeix que la seva pròpia carrera literària és el compliment del somni del seu pare. La novel·la, doncs, és un llegat i una forma de fer justícia a aquella passió.

---

La meva opinió

A partir d’aquí és possible que et mengis algún spoiler, així que, si encara no has llegit L’amor que passa, t’aconsello que primer el gaudeixis i després tornis a veure si coindim en les valoracions.

L’amor que passa és un triomf de l’honestedat emocional i de l’ofici narratiu. Com la pròpia autora reconeix, estem davant de la seva obra més personal, ja que ens mostra, tal com va ser, la història d’amor dels seus pares, des d’abans inclús, d’arribar-se a conèixer.

El que més m’ha agradat

El que funciona millor és la manera com Care Santos aconsegueix ser la filla, la novel·lista i la cronista alhora. Un enfoc tan personal que connecta lector i història fins i tot abans de començar la lectura.

L’obra no només emociona en recrear l’enamorament juvenil, sinó que ofereix una visió molt rica de l’Espanya de l’època, amb anècdotes concretes que retraten perfectament les diferències socials i gastronòmiques entre el nord i el sud.

L’ús de les cartes del pare, un seductor amb talent per la paraula, confereix a la narrativa una passió brutal. Antonio, amb la seva “impaciència” i la seva determinació per superar l’enorme distància, és un personatge inoblidable. Care Santos destaca que va haver de podar molt per evitar ser massa pesada amb el material documental, un exercici d’ofici que resulta en una lectura addictiva, capaç de fer-te sentir identificat amb la bogeria de l’amor, un tema universal i vigent. El llibre és, en essència, una herència emocional ben administrada.

El que menys m’ha agradat

En algun punt de la lectura he tingut la sensació de reiteració, que el que m’explica l’autora ja ho havia llegit abans. També he dic que, en cap cas la lestura se m’ha fet pesada ni avorrida, ha estat més com una sensació de déjà-vu.

M’hauria agradat molt poder haver gaudit del punt de vista directe de la correspondència de la Claudia (o Claudina) i no només a través dels ulls de l’Antonio. Evidentment, aquest no és un fet atribuible a l’autora, ja que les cartes que ella li va enviar no es van conservar, però això no el meu fur intern el trobi al faltar.

Valoració

Si has llegit les primeres ressenyes, ja saps de què va això. Si no, t’ho explico breument de nou. La idea és fer una valoració dels llibres, però per compte de fer-ho amb les clàssiques estrelles aquí ho farem amb medalles d’Alfred Nobel. A Temps de Llibres no inventarem les sopes d’all, així que la mecànica serà la mateixa, quan més s’acosti el llibre a una 💩 menys medalles tindrà i, pel contrari, quan més mereixedor sigui del Nobel de literatura, més medalles tindrà. Soc del parer que la perfecció no existeix, així que ja t’aviso que seré molt garrepa amb les 5 medalles (fins i tot més que si les hagués de pagar).

Fets els aclariments oportuns, aquesta novel·la és totalment recomanable per a aquells que gaudeixen de les històries reals i commovedores, que busquen un toc d’història social i costumista. És una lectura obligada per als seguidors de Care Santos i per a qualsevol persona que s’hagi preguntat alguna vegada de què ens enamorem quan ens enamorem. Llegeix-la quan necessitis recordar que la passió i la perseverança poden vèncer qualsevol obstacle.

A més, penseu que la història d’amor de la Claudia i de l’Antonio podria semblant a vostra, a la dels vostres pares o els vostres avis i això, per sí sol, ja seria un motiu més que suficient per llegir-la.

Dit això la meva valoració de El principi d’incertesa és:

👉 Has llegit L’amor que passa? Explica’ns què t’ha semblat als comentaris i comparteix la ressenya a les xarxes socials 😉